L’exercici de la democràcia

La independència no ens faria més feliços, perquè la felicitat difícilment la pot generar un estat, per més democràtic i magnànim que sigui. Ara bé, un cop passat el tràngol, sí que ens estalviaria molts problemes i ens faria viure –a nosaltres i als qui vindran– molt més tranquils. Almenys, tindríem els mateixos maldecaps que pot tenir un veí suec, finlandès, polonès, irlandès, hongarès, eslovac o búlgar, posem per cas. Amb la situació de dependència d’un estat que ens és reiteradament hostil i mesquí, resulta que tenim els mateixos problemes que els que pateixen els europeus “més” els que ens causa el Regne d’Espanya.
Si més no, perquè tota convergència amb Europa, concebuda com a ens unitari d’estats-nació, ha de passar per Madrid. Curiosament, sempre hi perdem més d’un llençol o tot un joc sencer, ens prenen el pèl de mala manera i, per acabar-ho d’adobar, ens tracten amb una condescendència colonial. I també perquè el Regne d’Espanya, un dels estats més precàriament democràtics de la Unió Europea, no accepta cap llei, derivada de la voluntat del poble, que sigui un avenç en la sobirania, el progrés i la democràcia de Catalunya. Ni tampoc fa res perquè els catalans tinguin una “visibilitat” i una “representativitat” –política, cultural, lingüística o, si es vol, demogràfica– en el concert europeu, ans al contrari: es dedica a negar-los-les sistemàticament.
La proposta de promoure consultes populars sobre la independència és una de les iniciatives més encomiables i esperançadores d’aquestes darreres dècades. Mai no els ho agrairem prou. A la fi, l’anomenada “societat civil” pren la davantera i, com ja havia fet en els millors moments de la història contemporània, mostra la seva vitalitat infatigable, el seu dinamisme exemplar i el seu sentit profund de la democràcia. A la fi, els ciutadans i les ciutadanes d’aquest país fan un pas endavant i, amb una gosadia que la classe política no ha demostrat, plantegen, des de la base, un exercici de democràcia radical: amb les garanties de legitimitat i de rigor necessàries, pregunten als catalans i les catalanes sobre el futur del seu país.
Per què esgarrifa aquesta pràctica democràtica als qui fan mans i mànigues per desprestigiar-la, desacreditar-la i, si poguessin, prohibir-la? Per què l’Estat espanyol posa tot l’aparell juridicopoliticomediàtic contra aquesta iniciativa, tot escudant-se en unes “regles del joc” tramposes i arbitràries que es dediquen metòdicament a negar la sobirania del poble? Enfront de les lleis “injustes”, no hi ha la legitimitat democràtica que exigeix més “justícia”? És que no té més pes la legislació internacional que valida l’autodeterminació com un dret fonamental que no pas les traves que posa un estat amb uns estàndards de democràcia tan baixos? Per què, en el context d’un continent unit, no s’admet l’autodeterminació d’un poble que, si així ho vol, pot decidir constituir-se en un estat que li asseguri existir plenament i no haver de pidolar per ser allò que ja és?
Al nostre entendre, no hem de tenir cap mena de por a practicar la democràcia amb tota llibertat i amb tota responsabilitat. Votar en una consulta popular hauria de ser un fet habitual en un estat democràtic que no tingui tantes rèmores, ni tants tabús, ni tanta desmemòria com és l’espanyol. A qui fa por l’exercici de la democràcia? A qui beneficien les prohibicions, les censures, les negatives i les pressions? Per als catalans i les catalanes, siguin de l’origen que siguin, el Regne d’Espanya és, avui, una hipoteca fraudulenta i una estafa descomunal. Com a mínim. Una hipoteca baratera perquè practica de manera impune l’espoli i frena en tots els àmbits qualsevol progrés de la societat catalana (i això ja seria un incentiu per als més escèptics, espantadissos, materialistes o indiferents). Una estafa de grans proporcions perquè viu ancorat en un sistema protodemocràtic, tutelat per unes forces fàctiques intocables, podrit de tabús (la monarquia, l’exèrcit, el passat, els símbols...), acostumat a praxis antidemocràtiques i obsessionat patològicament a “vertebrar-se” a costa d’“uniformar” i “liquidar” les diferències que hi ha en el seu si.
És hora, doncs, que els catalans i les catalanes, vinguin d’on vinguin, pensin com pensin, estimin el que estimin, puguin decidir lliurement el futur que volen. Amb totes les conseqüències. Amb la màxima generositat. A consciència. Com a prova del seu sentit arrelat de la democràcia i de la llibertat, i, és clar, de les formes pacífiques d’exercir-les amb valentia. Preguntar sobre si els catalans i les catalanes estem d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea –com ho són altres països fins i tot més “petits” que el nostre– no és cap crim, ni cap temeritat: suposa l’exercici, ras i curt, d’un dret inalienable.
La consulta popular del 13D en diversos pobles catalans, entre els quals alguns del Pla d’Urgell, i les convocatòries que s’han fet o es faran ben aviat en altres viles i ciutats del país, són el primer pas, en definitiva, d’un procés necessari i irreversible que no pot aturar ningú, si no és agredint el cor bategant de la democràcia.


Francesc Foguet i Boreu