dimarts, 1 de desembre del 2009
Reunió a les 9 del vespre
Us recordem que aquest dimarts 1 de desembre farem reunió a les 9 del vespre al local de la Penya del Barça. Estem encarant la recta final i hem d'aconseguir una àmplia participació, els qui vau escoltar en Carles Móra, alcalde d'Arenys, ja sabeu el que diu, "tenim la independència a tocar". Ara ens falta el granet de sorra que entre tots i totes hi podem posar, sabem que Linyola no fallarà.
Els sindicalistes a favor del dret a decidir i de les consultes
Representants sindicals han debatut avui sobre les consultes i el dret a decidir i com això afecta al món del treball. El sindicat independentista Intersindical, per boca del seu delegat d’acció sindical, Carles Sastre i Rafel Baitg, com a representant del sindicat llibertari CGT, han debatut a Linyola durant gairebé dues hores sobre el dret a l’autodeterminació.
Mentre Sastre advocava per tenir un estat propi per millorar les condicions dels treballadors catalans i controlar els recursos i les infraestructures; Baitg es decantava cap al fet democràtic de les consultes, favorable a l’autodeterminació que mesurava des de l’individu, passant per la nació i la societat mundial, tot plegat com un fet autodeterminista i democràtic continu i més enllà de la nació. Ambdós sindicats veuen amb bons ulls les consultes pel fet que trenca amb una Constitució Espanyola obsoleta i contra la qual ja es van plantar el 1978.
Per la seua banda, els dos sindicats ha expressat la preocupació per la situació de crisi en què es troba la societat actual i buscar la necessitat d’un canvi d’escenari econòmic.
L’acte ha tingut un intens torn de debat en què el públic ha preguntat sobre l’atur, la crisi i el paper de les multinacionals en un procés independentista. També s’han expressat opinions contràries a la reivindicació de l’estatut que han fet aquests dies les grans capçaleres de premsa.
CCOO que havia d’assistir a l’acte ha excusat la presència del seu secretari general, Josep M. Baiget, que tenia una agenda molt apretada. Tanmateix, CCOO i UGT han comunicat públicament el seu suport a les consultes. Així, s’afegeix un nou agent social favorable a l’autodeterminació i al dret a decidir.
L’exercici de la democràcia
La independència no ens faria més feliços, perquè la felicitat difícilment la pot generar un estat, per més democràtic i magnànim que sigui. Ara bé, un cop passat el tràngol, sí que ens estalviaria molts problemes i ens faria viure –a nosaltres i als qui vindran– molt més tranquils. Almenys, tindríem els mateixos maldecaps que pot tenir un veí suec, finlandès, polonès, irlandès, hongarès, eslovac o búlgar, posem per cas. Amb la situació de dependència d’un estat que ens és reiteradament hostil i mesquí, resulta que tenim els mateixos problemes que els que pateixen els europeus “més” els que ens causa el Regne d’Espanya.
Si més no, perquè tota convergència amb Europa, concebuda com a ens unitari d’estats-nació, ha de passar per Madrid. Curiosament, sempre hi perdem més d’un llençol o tot un joc sencer, ens prenen el pèl de mala manera i, per acabar-ho d’adobar, ens tracten amb una condescendència colonial. I també perquè el Regne d’Espanya, un dels estats més precàriament democràtics de la Unió Europea, no accepta cap llei, derivada de la voluntat del poble, que sigui un avenç en la sobirania, el progrés i la democràcia de Catalunya. Ni tampoc fa res perquè els catalans tinguin una “visibilitat” i una “representativitat” –política, cultural, lingüística o, si es vol, demogràfica– en el concert europeu, ans al contrari: es dedica a negar-los-les sistemàticament.
La proposta de promoure consultes populars sobre la independència és una de les iniciatives més encomiables i esperançadores d’aquestes darreres dècades. Mai no els ho agrairem prou. A la fi, l’anomenada “societat civil” pren la davantera i, com ja havia fet en els millors moments de la història contemporània, mostra la seva vitalitat infatigable, el seu dinamisme exemplar i el seu sentit profund de la democràcia. A la fi, els ciutadans i les ciutadanes d’aquest país fan un pas endavant i, amb una gosadia que la classe política no ha demostrat, plantegen, des de la base, un exercici de democràcia radical: amb les garanties de legitimitat i de rigor necessàries, pregunten als catalans i les catalanes sobre el futur del seu país.
Per què esgarrifa aquesta pràctica democràtica als qui fan mans i mànigues per desprestigiar-la, desacreditar-la i, si poguessin, prohibir-la? Per què l’Estat espanyol posa tot l’aparell juridicopoliticomediàtic contra aquesta iniciativa, tot escudant-se en unes “regles del joc” tramposes i arbitràries que es dediquen metòdicament a negar la sobirania del poble? Enfront de les lleis “injustes”, no hi ha la legitimitat democràtica que exigeix més “justícia”? És que no té més pes la legislació internacional que valida l’autodeterminació com un dret fonamental que no pas les traves que posa un estat amb uns estàndards de democràcia tan baixos? Per què, en el context d’un continent unit, no s’admet l’autodeterminació d’un poble que, si així ho vol, pot decidir constituir-se en un estat que li asseguri existir plenament i no haver de pidolar per ser allò que ja és?
Al nostre entendre, no hem de tenir cap mena de por a practicar la democràcia amb tota llibertat i amb tota responsabilitat. Votar en una consulta popular hauria de ser un fet habitual en un estat democràtic que no tingui tantes rèmores, ni tants tabús, ni tanta desmemòria com és l’espanyol. A qui fa por l’exercici de la democràcia? A qui beneficien les prohibicions, les censures, les negatives i les pressions? Per als catalans i les catalanes, siguin de l’origen que siguin, el Regne d’Espanya és, avui, una hipoteca fraudulenta i una estafa descomunal. Com a mínim. Una hipoteca baratera perquè practica de manera impune l’espoli i frena en tots els àmbits qualsevol progrés de la societat catalana (i això ja seria un incentiu per als més escèptics, espantadissos, materialistes o indiferents). Una estafa de grans proporcions perquè viu ancorat en un sistema protodemocràtic, tutelat per unes forces fàctiques intocables, podrit de tabús (la monarquia, l’exèrcit, el passat, els símbols...), acostumat a praxis antidemocràtiques i obsessionat patològicament a “vertebrar-se” a costa d’“uniformar” i “liquidar” les diferències que hi ha en el seu si.
És hora, doncs, que els catalans i les catalanes, vinguin d’on vinguin, pensin com pensin, estimin el que estimin, puguin decidir lliurement el futur que volen. Amb totes les conseqüències. Amb la màxima generositat. A consciència. Com a prova del seu sentit arrelat de la democràcia i de la llibertat, i, és clar, de les formes pacífiques d’exercir-les amb valentia. Preguntar sobre si els catalans i les catalanes estem d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea –com ho són altres països fins i tot més “petits” que el nostre– no és cap crim, ni cap temeritat: suposa l’exercici, ras i curt, d’un dret inalienable.
La consulta popular del 13D en diversos pobles catalans, entre els quals alguns del Pla d’Urgell, i les convocatòries que s’han fet o es faran ben aviat en altres viles i ciutats del país, són el primer pas, en definitiva, d’un procés necessari i irreversible que no pot aturar ningú, si no és agredint el cor bategant de la democràcia.
Francesc Foguet i Boreu
Si més no, perquè tota convergència amb Europa, concebuda com a ens unitari d’estats-nació, ha de passar per Madrid. Curiosament, sempre hi perdem més d’un llençol o tot un joc sencer, ens prenen el pèl de mala manera i, per acabar-ho d’adobar, ens tracten amb una condescendència colonial. I també perquè el Regne d’Espanya, un dels estats més precàriament democràtics de la Unió Europea, no accepta cap llei, derivada de la voluntat del poble, que sigui un avenç en la sobirania, el progrés i la democràcia de Catalunya. Ni tampoc fa res perquè els catalans tinguin una “visibilitat” i una “representativitat” –política, cultural, lingüística o, si es vol, demogràfica– en el concert europeu, ans al contrari: es dedica a negar-los-les sistemàticament.
La proposta de promoure consultes populars sobre la independència és una de les iniciatives més encomiables i esperançadores d’aquestes darreres dècades. Mai no els ho agrairem prou. A la fi, l’anomenada “societat civil” pren la davantera i, com ja havia fet en els millors moments de la història contemporània, mostra la seva vitalitat infatigable, el seu dinamisme exemplar i el seu sentit profund de la democràcia. A la fi, els ciutadans i les ciutadanes d’aquest país fan un pas endavant i, amb una gosadia que la classe política no ha demostrat, plantegen, des de la base, un exercici de democràcia radical: amb les garanties de legitimitat i de rigor necessàries, pregunten als catalans i les catalanes sobre el futur del seu país.
Per què esgarrifa aquesta pràctica democràtica als qui fan mans i mànigues per desprestigiar-la, desacreditar-la i, si poguessin, prohibir-la? Per què l’Estat espanyol posa tot l’aparell juridicopoliticomediàtic contra aquesta iniciativa, tot escudant-se en unes “regles del joc” tramposes i arbitràries que es dediquen metòdicament a negar la sobirania del poble? Enfront de les lleis “injustes”, no hi ha la legitimitat democràtica que exigeix més “justícia”? És que no té més pes la legislació internacional que valida l’autodeterminació com un dret fonamental que no pas les traves que posa un estat amb uns estàndards de democràcia tan baixos? Per què, en el context d’un continent unit, no s’admet l’autodeterminació d’un poble que, si així ho vol, pot decidir constituir-se en un estat que li asseguri existir plenament i no haver de pidolar per ser allò que ja és?
Al nostre entendre, no hem de tenir cap mena de por a practicar la democràcia amb tota llibertat i amb tota responsabilitat. Votar en una consulta popular hauria de ser un fet habitual en un estat democràtic que no tingui tantes rèmores, ni tants tabús, ni tanta desmemòria com és l’espanyol. A qui fa por l’exercici de la democràcia? A qui beneficien les prohibicions, les censures, les negatives i les pressions? Per als catalans i les catalanes, siguin de l’origen que siguin, el Regne d’Espanya és, avui, una hipoteca fraudulenta i una estafa descomunal. Com a mínim. Una hipoteca baratera perquè practica de manera impune l’espoli i frena en tots els àmbits qualsevol progrés de la societat catalana (i això ja seria un incentiu per als més escèptics, espantadissos, materialistes o indiferents). Una estafa de grans proporcions perquè viu ancorat en un sistema protodemocràtic, tutelat per unes forces fàctiques intocables, podrit de tabús (la monarquia, l’exèrcit, el passat, els símbols...), acostumat a praxis antidemocràtiques i obsessionat patològicament a “vertebrar-se” a costa d’“uniformar” i “liquidar” les diferències que hi ha en el seu si.
És hora, doncs, que els catalans i les catalanes, vinguin d’on vinguin, pensin com pensin, estimin el que estimin, puguin decidir lliurement el futur que volen. Amb totes les conseqüències. Amb la màxima generositat. A consciència. Com a prova del seu sentit arrelat de la democràcia i de la llibertat, i, és clar, de les formes pacífiques d’exercir-les amb valentia. Preguntar sobre si els catalans i les catalanes estem d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea –com ho són altres països fins i tot més “petits” que el nostre– no és cap crim, ni cap temeritat: suposa l’exercici, ras i curt, d’un dret inalienable.
La consulta popular del 13D en diversos pobles catalans, entre els quals alguns del Pla d’Urgell, i les convocatòries que s’han fet o es faran ben aviat en altres viles i ciutats del país, són el primer pas, en definitiva, d’un procés necessari i irreversible que no pot aturar ningú, si no és agredint el cor bategant de la democràcia.
Francesc Foguet i Boreu
dimarts, 24 de novembre del 2009
Debat entre diferents sindicats catalans
Aquest divendres 27 de novembre a les 21'30 hi haurà un debat entre diferents sindicats catalans sobre els treballadors i el dret a decidir. El debat serà, finalment, a la Sala Pau Casals.
Com afectaria la independència als treballadors i treballadores catalans?
Recordeu que dijous 26 a les 9 a la Penya Barça hi haurà reunió de Linyola Decideix (tothom hi és convidat)
dilluns, 23 de novembre del 2009
Linyola Decideix es presenta amb un saló de plens de l’ajuntament ple
Linyola Decideix es presenta al públic amb una sala de plens de l’ajuntament plena. De la mà d’Uriel Bertran i Albert Batlle, portaveu de Linyola Decideix, s’ha presentat aquest diumenge 22 de novembre a Linyola la comissió organitzadora de la consulta sobre la independència.
Albert Batlle ha animat a tots els linyolencs i linyolenques a anar a votar el proper 13 de desembre. A més, ha donat a conèixer la sala on es realitzarà la consulta, a la plaça Onze de Setembre, tocant al gimnàs que hi ha a la localitat.
Batlle ha explicat que Linyola Decideix té previstos diversos actes per animar a la població a acudir a les urnes, el proper divendres 27 de novembre hi haurà una taula rodona amb representants de diferents sindicats de treballadors per parlar com veuen els treballadors la independència del país.
Per la seua banda, Uriel Bertran ha explicat que més de 150 municipis i 600.000 persones de Catalunya podran exercir el dret a vot el proper 13 de desembre. Una xifra que s’espera augmentar amb les successives dates electorals. El representant de la Coordinadora Nacional ha explicat que diverses associacions d’immigrants donen suport a la consulta i, fins i tot, a Manlleu cedien una mesquita com un acte més de normalitat democràtica a la qual volen participar com a nous catalans el col·lectiu musulmà de la localitat.
divendres, 20 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
